A finals del segle XIX el nucli del Pont d’Inca ja superava els 400 habitants. Tot i això, no disposava d’un temple propi, motiu pel qual els pontdinquers i pontdinqueres havien d’anar a missa, primer fins a Sant Llatzet, i després fins al Pla de na Tesa. És arrel d’aquesta necessitat que néix l’església del Pont d’Inca. El ràpid creixement demogràfic del nucli –propiciat especialment pel progressiu assentament de magatzems i d’indústries a un punt immediat de Ciutat, així com l’accés per carretera i el ferrocarril a partir de 1875– féu necessari habilitar un any abans de la seva construcció, el 1889, un oratori provisional a la ja desapareguda Farinera des Pont d’Inca, en aquell moment l’edifici més alt de tota Mallorca. Fins i tot, es feren diverses celebracions a la sala d’espera de l’estació del tren.
Ben aviat, però, el 1890 es va començar a edificar l’actual església. Per a la seva construcció el Bisbat i l’Ajuntament havien comprat una parcel·la de la possessió de Cals Enagistes, on la part central fou ocupada per la parròquia i la plaça. El projecte és obra de Pere d’Alcàntara Peña, amb intervenció posterior de l’arquitecte Gaspar Bennàssar. És dedicat als sants mallorquins Alonso Rodríguez i Catalina Tomàs –patrona d’Es Pont d’Inca– i al beat Ramon Llull. Un dels aspectes més destacats, com era habitual en la construcció de gairebé totes les parròquies de Marratxí, fou la col·laboració i aportació dels feligresos i feligreses, ja que les obres es finançaven a partir de donacions. Fou per manca de recursos econòmics que es va aturar la construcció durant un temps.
Quant a l’arquitectura, és tracta d’una església d’estil neomedievalista, això és, a imitació dels estils que s’usaven en época medieval. En aquest cas concret, trobem referències a l’estil romànic, gòtic així com també d’època moderna com el barroc. De les sis capelles existents, destaquen la de Sant Jaume i les imatges de la Mare de Déu, obres de l’escultor pontdinquer Francesc Salvà, qui treballà tota la vida en l’escultura, principalment religiosa, amb més de 200 obres realitzades, i qui fou recordat també per ensenyar de forma altruista a molts aficionats i aficionades sobre pintura i escultura.
Destaca també la talla del Crist Crucificat, provinent de l’antic oratori de Sant Llatzet. Per altra banda, a la façana de la rectoria, datada el 1947, llueixen dos rellotges de sol amb les habituals inscripcions llatines sobre el pas del temps, la necessitat d’aprofitar-lo o la vanitat de les persones. “TARDE VENIENTIBUS OSSA” –Als qui arriben tard, els óssos–, possiblement del poeta clàssic Prudenci, i “SOL ME VOS UMBRA REGIT” –El sol em guia, a vosaltres les ombres–, del poeta Horaci, són les dues sentències que s’aprecien a la cantonada. Ambdós rellotges estan datats, segons el catàleg de rellotges de sol, el 1950.
La figura de la parròquia, sens dubte, ha contribuït igualment a potenciar el sentiment de pertinença i crear vincles entre la comunitat, així com de divisió i organització interior del municipi. Aquestes edificacions suposaven una xarxa, ja que allà on no arribava l’administració pública sí que hi arribaven institucions com l’església.
