Treballadors netejant el cotó amb els batans. Fotografies cedides per Albert Aguilera
Al camí de sa Cabana des Pont d’Inca trobem una de les vàries mostres de patrimoni fabril més destacades i singulars que caracteritzen aquesta zona de tradició industrial. Coneguda popularment com sa Fàbrica de Ses Llistes, aquesta construcció és un reflex d’aquell temps d’expansió industrial, quan eren nombroses les fàbriques de filats i teixits a diversos indrets de l’illa, resultat del triomf de la moderna indústria cotonera al segle XX. Fins i tot, durant la Guerra Civil, l’única indústria tèxtil de què disposava el bàndol revoltat era la de Mallorca.
Sa Fàbrica de Ses Llistes fou creada el 1923 amb el nom de “Ca’n Rul·lan” –Pedro Antonio Rullan S.– i posteriorment, amb el canvi de propietaris a l’any 1928, es canvià a “Compañía Algodonera Balear S.A.”. Finalment, però, va traspassar-se de nou sota el nom de “Textil Mallorquina”. En ser un edifici innovador, es va encarregar a un despatx d’arquitectura de Barcelona. Es tracta d’una sucursal d’una fàbrica principal que estava a Sóller. Aquí trobaren les condicions idònies per al seu establiment, com fou la transportació dels productes mitjançant el ferrocarril –antigament dedicat exclusivament a vagons de mercaderies–, o la utilització del torrent Gros per a l’abocament de residus, així com avantatges quant als imposts.
En aquesta fàbrica hi treballaven entre 150 i 180 persones, majoritàriament dones, on s’hi elaborava tot el procés: des del filat del cotó fins al seu teixit, tenyit o confecció de peces de roba. Per aquest motiu, adossada a aquesta, la mateixa empresa va instal·lar, devers els primers anys del 1940, una fàbrica de filatures que s’encarregava de la transformació de la fibra en fil.
Es va arribar a tenir en funcionament fins a 94 telers. La manufactura d’aquesta empresa funcionà fins el 1972 degut a una crisi promoguda per diversos factors: competència amb Catalunya, manca de modernització, manca d’adaptació a les noves matèries primeres com les fibres sintètiques, etc. El darrer propietari, Damià Mayol, va donar els antics edificis sempre que el projecte fora amb fins educatius. És per aquest motiu que el 1980, la cooperativa d’ensenyament Es Liceu s’hi va establir. Es va encomanar el projecte de rehabilitació a l’arquitecte Sebastià Cruelles, projecte que va guanyar un premi de recuperació d’edificis.
Quant al seu estil i tipologia, segons els arxius del col·legi Es Liceu, aquesta construcció fou la primera fàbrica construïda a Mallorca amb disseny típicament industrial, ja que abans aquestes es realitzaven en edificis de tipologia tradicional. L’edificació és característica de les fàbriques de Catalunya i calca el model industrial anglès. Hi destaca l’entramat de ferro que sustenta l’edifici i que va permetre tenir una nau sense columnes centrals per una major optimització de l’espai o l’utilització de reblons en comptes de soldadura.
A més, fou la primera edificació industrial a Mallorca que va emprar el ciment pòrtland. Aquest fet va suposar una complicació pels mestres d’obres d’aquella època que no sabien com aplicar la tècnica ni com emmagatzemar els sacs de formigó, ja que era un material que s’enduria molt aviat quan es banyava. El seu disseny va contemplar, també de manera pionera, la construcció d’ habitatges adossats per les obreres i obrers de la fàbrica que disposaven d’un habitatge amb jardinet, seguint també el model anglosaxó. És l’única mostra que queda a Mallorca d’aquest tipus de construcció.
