Recol·lectar les aigues subterrànies sempre ha estat una prioritat a Mallorca, on és sabut que els recursos hídrics són escassos. Per aquest motiu, i a mida que ens allunyam de les muntanyes, trobam un abundant nombre de pous dispersos per tota l’illa, on la gran majoria sobrepassen els cent anys i alguns són d’època musulmana. Eren la font de vida de molts foravilers, del bestiar, dels horts, i, en definitiva, de la superviviència.
Els pous i aljubs públics sempre solien estar arran de camí o al voltant de nuclis de població i s’usaven per proporcionar aigua per al consum humà, abeurar els animals, rentar-hi la roba a les piques o regar l’era abans de batre el blat, entre d’altres. També servien per drenar l’aigua i evitar el seu estancament. Prop d’aquests es podien veure tot tipus de petits cultius per a consum domèstic com ara cebes, bledes, carabasseres, enciam, espinacs o arbres fruiters com una pomera, una prunera, un llorer, o bé, una figuera per tenir ombra.
De pous en trobam de diversos tipus. Els pous de suar, per exemple, eren els pous verticals que s’excavaven fins arribar a la capa freàtica –acumulació d’aigua subterrània que es troba generalment a poca profunditat– i que es forraven amb parets de pedra per evitar el seu esfondrament. Això permetia que l’aigua pogués “suar” o relliscar per aquestes parets. Els pous de vena, per altra banda, són idèntics als anteriors tot i que la diferència és que es trobaven gràcies a la tasca d’un cercador d’aigua o saurí, qui utilitzava pèndols, varetes metàl·liques o de fusta mitjançant les quals podia assenyalar on es trobava l’aigua captant l’energia que es generava en el subsòl. Els pous de greixina, en canvi, tenien cabal a partir de la filtració de l’aigua per la terra. Però no totes les persones podien disposar d’un pou a casa seva, per això les autoritats locals crearen més de dos centenars de pous i aljubs de caràcter públic, escampats per tot però concentrats al Pla de Mallorca. Al segle XIX es perforen encara nous pous a Pòrtol, alhora que es construeixen la major part dels aljubs públics del Raiguer. El segle XX suposa la modernització de certs pous urbans, com els de Pòrtol i sa Cabaneta, que foren dotats de bombes per extreure l’aigua. Als anys seixanta i setanta, cauen en l’oblid i això implica, en alguns casos, la seva desaparició.
A Marratxí existeixen una sèrie de pous comuns o d’ús públic com són el Pou d’es Coll i Pou de sa Plaça a Pòrtol, sa sínia Vella i el Pou d’es Batlet a sa Cabaneta, sa Font de Marratxinet, i aquest últim que podem observar in situ, el Pou de ca’n Gros. Aquest pou, fet de marès, fou perforat als anys 40 del segle XX. Segons consta als inventaris, té uns 35 metres de profundidad. Fou adquirit per l’Ajuntament de Marratxí el 1945 a una societat de particulars que l’havia perforat.
Finalment, cal recordar que moltes són les llegendes i les tradicions al voltant de l’aigua. Una de les més conegudes és la llegenda de na Maria Enganxa, personatge representat per una dona d’aigua que sortia amb un ganxo i enxampava als infants més curiosos que guaitàven dins els pous.
