Marratxinet és el nucli de població més antic del municipi i, fins a final del segle XVII, va ser considerat el nucli urbà del terme, moment en que es van començar a establir diverses possesions al voltant de les quals s’anirien desenvolupant altres assentaments.
A la meitat del segle XX, arrel d’aquests canvis, rebé l’actual nom, ja que fins aleshores havia estat anomenat Marratxí. Etimològicament, la paraula Marratxí té diversos orígens àrabs: com a derivat mossàrab de barraca, del vocable àrab Marrksi o de la paraula Marruqush. Possiblement en aquest nucli s’hi ubicava el temple de la primera parròquia que hi hagué al terme, Santa Maria de Marratxí. Es creu que aquesta església es va construir durant el segle XIII, tot i que no s’hi han trobat les restes.
Es tracta d’un llogaret de gran valor on podem trobar una bona mostra de l’arquitectura popular mallorquina, com algunes cases pageses restaurades i nombroses cases senzilles dels segles XVII, XVIII i XIX. El nucli urbà pròpiament dit només consta d’un carrer original, el carrer de Sa Font, al voltant del qual s’agrupen els elements més destacats.
Sa Font de Marratxinet
Font pública que data probablement de finals del segle XVII, inserint-se dins el barroc. Està formada per un coll de cisterna fet de marès i té una profunditat de 6,6 metres. Fets de pedra calcària, al costat hi podem observar una pica i un abeurador, per a que els animals de càrrega, com els cavalls o els ases, poguessin beurer-hi.
Es deia d’aquesta font que proporcionava aigua “molt fluixa”. El 1964 un pou obert per un veïnat a les proximitats la deixà eixuta, i per tal motiu es solicità cooperació a la Diputació Provincial per fer-la més profunda, tot i que actualment es troba seca. Consta a tots els inventaris de béns de l’Ajuntament de Marratxí i al Catàleg d’elements d’interès artístic, històric, ambiental i patrimoni arquitectònic.
Oratori
L’oratori, depenent de la parròquia de Sant Marçal, es va construir a la dècada de 1940, aprofitant la casa ja existent de ca’n Monjo, i amb l’ajuda econòmica del poble així com dels senyors de la possessió de Son Sales. D’estil historicista o també anomenat romanticisme, procura recuperar l’arquitectura de temps passats. Es tracta d’una petita i senzilla capella amb portals de pedra i finestres en forma d’òcul. Es va construir per mor de la necessitat de tenir un nou lloc de culte quan les darreres monges que habitaven el convent de Marratxinet varen traslladar-se, substituint així l’anterior i desaparegut oratori de monges blaves dels anys 20.
I és que, mentrestant, per assistir als serveis religiosos s’havia de desplaçar fins a Sant Marçal, la parròquia per excel·lència de Marratxí, o a Santa María del Camí. Sobre el portal principal hi veiem la inscripció “Domus Dei” o “Casa de Déu” i sobre el portal lateral hi podem llegir“Domus Orationis” o “Casa d’oració”. A dalt hi remata una espadanya amb campana i creu de ferro
Convent de Ca ses Monges
Originàriament conegut com ca’n Fullana, posteriorment es va convertir en un antic convent de monges franciscanes datat al segle XIX.
Aquesta comunitat religiosa va començar la seva activitat a Marratxinet el 1929, construint l’única escola per als infants de la zona. Poc a poc es van anar ampliant les construccions i les seves funcions fins a convertir-se en una casa d’espiritualitat, una escola de monges i l’escola pública. Aportava molt moviment al llogaret, ja que era lloc de reunions i trobades.
Teules pintades Ca’n Varador
Si observam el voladís de la casa d’enfront, anomenada ca’n Vador –que en un temps allotjà
l’antiga casa consistorial de Marratxí– hi trobarem una manifestació del que es coneix com a “teules
pintades”. Entre els segles XVI i XIX a Mallorca es tenia el costum de decorar aquest element, utilitzat
com un espai per a l’expressió de l’imaginari popular. El seu origen es remunta als temples grecs, a
l’arquitectura romànica, al món islàmic o a la decoració andalusina de ceràmica arquitectònica, entre
d’altres.
Les teules pintades, però, no són exclusives de l’illa, ja que podem localitzar-ne al que era l’antiga
Corona d’Aragó: Pirineus, Catalunya i País Valencià, l’actual Aragó, així com també al sud de França.
Així mateix, manifestacions semblants s’han ubicat a La Rioja, País Basc, Castella la Manxa, i, inclús,
algún exemple emparentat a Xile i al Brasil. A les Balears, l’única illa és Mallorca, amb més quantitat a la
zona de la Serra de Tramuntana, però amb representació a pràcticament tots els municipis. En trobem des
de l’any 1525 fins al 1889. Els pobles més representatius són Fornalutx i Sóller.
Quant a la tècnica, primer s’emblanquinaven en morter de calç. Estant mig humides, es decoraven
amb diferents pigments minerals: terra de mangra –òxid de ferro– per al color vermell, carbó per al color
negre i òxid de coure per al color verd, entre d’altres. Tot aquest procés es feia abans de col·locar-les
damunt de la teulada. Avui dia és difícil observar aquest emblanquinat a causa del pas del temps. Es tracta d’una tècnica poc documentada més enllà de les restes materials. Es dedueix que, per l’espontanëitat del traç, probablement fou realitzada pels artesans i ajudants que la construïen, pel que l’autoria és anònima.
La finalitat d’aquesta expressió decorativa conté diverses hipòtesis. Per una banda, alguns autors
afirmen que seria un afegit simbòlic i que es tractaria d’un ritual protector per tal de defensar la casa de
mals esperits, mal d’ulls o maleficis en general. Podria ser que formàs part d’un ritus de coronació, ja que
la teulada és una part important de la casa. D’altres només hi atorguen un significat anecdòtic o purament decoratiu. La gran majoria, però, coincideix també en relacionar-ho des d’un punt de vista religiós.
Aquestes decoracions s’han localitzat a l’arquitectura popular, com així també a les esglésies,
casals i possessions dels pobles. Als edificis utilitaris, com per exemple els cellers, els colomers o els
pallers, no s’han trobat restes.
A ca’n Vador s’han arribat a trobar fins a 20 teules pintades de color vermell, tot i que, en el seus
origens, tota la teulada devia estar decorada. Actualment només es conserven 17. Aquestes daten del
1809, tal com hi figura a una de les inscripcions. La temàtica és variada i es poden observar figures
humanes –algunes representacions d’oficis–, animals, motius vegetals, religiosos o dibuixos abstractes.
