Per què existien hostals al Pont d’Inca
Es Pont d’Inca és el més jove dels nuclis històrics de Marratxí, però també aquell que més ràpidament va créixer a causa de la seva ubicació estratègica entorn a la carretera d’Inca i en el límit amb Ciutat. A partir de la segona mitat del segle XIX es començaren a establir diferents hostals gràcies a aquesta situació. Aquests viatgers procedents de la part forana cap a Ciutat necessitaven un punt per allotjar-se, ja fora per aixoplugar-se, menjar o dormir, ja que les portes de Palma es tancaven a la nit i no s’obrien fins al dia següent, de forma que era habitual passar la nit a aquests hostals i partir a primera hora del matí.
Aquestes construccions se solien situar generalment als marges dels principals carrers que comunicaven els pobles amb Ciutat. Especialment aquests camins eren utilitzats per els treballadors i treballadores, com gent de la pagesia que anava a vendre al mercat de Palma -traginers o tragineres-, o gent que viatjava expressament per altres raons. Tot i que entre el Pont d’Inca i Palma també havia altres hostals, molts s’estimaven més aturar a Marratxí perquè afirmaven que el vi era més barat i de major qualitat.
Com diferenciar-los
A nivell arquitectònic no es diferencien gaire de la casa típica mallorquina però es caracteritzen per esser més amples que les cases habituals, on a la façana principal hi trobem una gran porxada de teulada amb pilars o columnes que pot arribar a ocupar tot l’edifici, tant d’ample com d’alt. Aquesta gran porxada servia per l’aixopluc dels carros i les bísties. Pel que fa a la distribució general interna, el més comú era utilitzar la planta baixa com un gran menjador i cuina a partir d’una única sala. La planta d’adalt es reservaria per a les habitacions on s’hi dormia conjuntament.
El 1902, un cop enderrocades les murades de Palma, aquestes construccions perderen el sentit i es reconvertiren a principis del segle XX. Avui dia podem identificar en alguns edificis de l’actual avinguda d’Antoni Maura mostres d’aquests antics hostals, reconeguts especialment per la seva porxada arcada.
Per exemple, els números 12 i 45 són edificis que conserven una tipologia de porxada gairebé desapareguda al nucli, ja que gran part de les que han arribat fins avui estaven configurades per arcs rebaixats. Altres exemples els trobem a ca’n Berruga (núm. 24), ca’n del Valle (núm. 28), ca’s Ferrer (núm. 26) i ca’n Vermell (núm. 71-73). En altres façanes encara podem distingir els arcs, avui tapiats.
