Església de Sant Marçal
La primera església que es coneix que va existir a Marratxí fou al segle XIII, anys després de la conquesta de Jaume I. Aquesta pertanyia a Santa Maria del Camí i estava dedicada a Sancta Maria de Barraxino. Un segle després, però, sant Marçal va passar a ser el sant titular de Marratxí.
Sembla que l’església va canviar d’ubicació en diverses ocasions, fins que al segle XVI es va construir un temple en aquests terrenys propietat de la possessió de son Verí. No serà fins el 1699 que es començarà la construcció que veiem avui dia, i que, molt ràpidament, en els primers quinze anys, es va construir la major part. Es tractava d’un temple totalment aïllat enmig de la garriga, ja que encara no havia nascut el poble de sa Cabaneta. Per això a meitat del segle XX es manà la construcció de cases noves així com la instal·lació del telèfon, entre altres millores.
L’obra fou encarregada al mestre d’obres Lluc Mesquida, prestigiós picapedrer que va arribar a obtenir els càrrecs de mestre major i primer arquitecte de Ciutat. Cal tenir en compte, però, que aquesta església ens ha arribat prou modificada, ja que al segle XIX i XX patí importants processos de reforma. El conegut terratrèmol de 1851, que va enderrocar part de la Catedral de Palma, i va afectar al Palau de l’Almudaina i d’altres parròquies de diversos municipis, també afectà a l’església de Sant Marçal. Obligà a dir les misses a l’exterior, per por dels enderrocaments, fins que es va reconstruir la nova façana actual.
L’estil originari de l’església és barroc, tot i que la façana principal, de meitat del segle XX, ens recorda als temples clàssics. Un dels signes més distintius des de la llunyania són les torres bessones amb cúpules en forma de bulb, que funcionen a mode de campanar. A la major, na Bàrbara, es pot llegir en llatí: “Santa Bàrbara, alliberau-nos de llamps i tempesta. En Joan Cardell i Rebassa m’ha fet”.
L’interior del temple imita el model que s’utilitzava en època gòtica: una sola nau amb cinc capelles laterals i un àbsis semicircular, que és l’espai on se situa l’altar. A dins hi trobam representades les diferents fases del desenvolupament del barroc. El valor artístic del temple es deu a la gran quantitat d’obres que hi conté i la seva qualitat, com els retaules de Joan Deyà, un dels escultors més valorats del segle XVIII a Mallorca, qui recull influències italianes, franceses i germàniques. En destaca especialment el lluent retaule major, daurat amb 3.000 pans d’or, tot i que la imatge de Sant Marçal que el presideix és anterior, de finals del segle XV. Altres peces a destacar són el templet barroc o el retaule gòtic del sagrari de l’altar major, atribuït a l’escola dels Homs, una de les més importants de l’època.
Antic portal del cementiri i Sa Rectoria
A l’esquerra de l’església trobam adossat l’antic cementiri de Sant Marçal, del qual es conserva un interessant portal de pedra, obra del barroc tardà del segle XIX que llueix amb una creu llatina de ferro. Per altra banda, al costat dret, la rectoria, també d’estil barroc i que fou construida al segle XVIII i amb algunes reformes al segle XIX.
Les cases comuniquen a través de l’arxiu i la sagistria i s’organitzen al voltant d’un pati central amb jardí. Destaca l’escala imperial i el conjunt de la cisterna i la pica, tot de pedra viva, a més del brollador amb pica que du inscrita la data de 1649, la qual es creu que prové de l’antiga pica de baptisme.
El 30 de juny, coincidint amb la festivitat de Sant Marçal, patró de Marratxí i advocat del dolor i de tot mal, arriben de tots els pobles de Mallorca per venerar al sant. És conegut el pelegrinatge recorregut des de Palma per beure aigua de la cisterna, a la qual s’associen suposades propietats curatives. Així mateix, altres esdeveniments relacionats amb el patrimoni immaterial duits a terme en aquest temlpe és la tradició de fer el llit de la Mare de Déu morta durant la festivitat de la Mare de Déu d’Agost.
Creu de terme de Sant Marçal
Totes les civilitzacions antigues sempre han necessitat de la protecció en els camins. En honor a Hermes –o Mercuri–, déu guardià d’aquests, ja foren alçats cúmuls de pedres, origen de la posterior herma, pilar de pedra que els grecs ubicaven en les cruïlles i que marcaven les fronteres i els límits de les propietats. Els romans també col·locaren pedres representant al déu Terminus, protector dels límits. Tot i que l’origen és incert, es creu que amb el procés de cristianització, totes aquestes representacions paganes foren substituïdes per creus. A l’Europa Occidental, durant la baixa edat mitjana, entre els segles XI i XV, era comú veure un bon nombre de creus a les entrades i sortides de les poblacions o en els camins. Inicialment aquestes no eren més que simples creus de ferro o de fusta. Es podrien considerar els primers monuments escultòrics cristians.
A la península Ibèrica, les primeres creus arriben al nord, concretament a Galicia, on es coneixen com a cruceiros, en el context de l’evangelització duita a terme per frares bretons i irlandesos introduïts a través del Camí de Sant Jaume. És a partir d’aquí que s’extenen cap a l’antiga corona catalanoaragonesa en els primers creuers associats amb el camí francés de peregrinació, durant el seu punt àlgid als segles XII i XIII. A Mallorca, ens arribaran des de Catalunya després de la conquesta de 1229.
Les creus de terme, malgrat el seu nom, no sempre indicaven on finalitzava una vila o ciutat, ja que tenien diverses funcions. A més de la funció indicativa, també eren emprades com a punts de benvinguda i comiat que, amb imatges com la de Crist i la Mare de Déu, intentaven instruir i fomentar la pietat dels viatgers, marcant la identitat cristiana del territori. A més, representaven el poder dels senyors de la terra, dels pobles o de les ciutats. És per això que amb les imatges religioses apareix l’escut del senyor o del municipi. També existeixen les creus commemoratives, per demostrar algún favor rebut; les creus de fossar, ubicades als cementiris, per simbolitzar la mort cristiana; les creus penitencials, en record del compliment d’una penitència, o les creus de calvari, ubicades a prop d’esglésies o capelles i que representen la mort de Crist.
En el cas de Mallorca tenien com a finalitat assenyalar els punts divisoris dels termes municipals, indicar el centre i les avingudes principals de les poblacions, conmemorar dates o servir com a elements protectors. Actualment existeixen a l’illa entre 170 i 180 creus de terme.
La creu de sant Marçal és l’única creu de terme del municipi. És d’estil historicista ja que data dels anys 30 del segle XX i substitueix una creu més antiga, la qual s’ubicava davant la rectoria, vora l’antic camí que passava per davant del portal de l’església. De creu llatina, representa a la seva cara nord la imatge de sant Marçal, a la cara sud l’escut de Marratxí, a la cara de Ponent l’escut del Bisbe Miralles i a la cara orientada al Llevant, l’escut de la família Crespí Bestard, qui en va subvencionar part. La creu que la corona és llatina, on s’hi representa un Crist crucificat i els símbols dels Evangelistes en els braços.
